Diferència entre revisions de la pàgina «L’OBLIT DE LA VEU EN FILOSOFIA»
(Es crea la pàgina amb «{{Acte |Data=2024/02/10 |Lloc=La Central Raval |Titol=L'OBLIT DE LA VEU EN FILOSOFIA |Ponent=Anna Pagès Santacana |Descripcio presentacio=Neix a Barcelona el 25 de Ju...».) |
|||
| (Hi ha 2 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren) | |||
| Línia 9: | Línia 9: | ||
Cenar con Diotima, Herder Editorial, 2018 | Cenar con Diotima, Herder Editorial, 2018 | ||
A History of Western Philosophy of Education. The Contemporary Landscape , Bloomsbury Londres, 2021. | A History of Western Philosophy of Education. The Contemporary Landscape , Bloomsbury Londres, 2021. | ||
| + | |||
| + | Queda una voz. Del silencio a la palabra, Herder Editorial, 2022 | ||
}} | }} | ||
| + | L'oblit de la veu en filosofia. | ||
Aquest títol pot semblar d’entrada metafísic (fins i tot una mica esotèric). De quina veu estem parlant? La del passat o la del present? O seria més aviat l’oracle? És una veu sentida o dita? És la veu dels filòsofs morts, o la nostra veu quan ens formulem les preguntes filosòfiques? Per què la història de la filosofia ha ignorat, en general, el problema de la veu i s’ha dedicat més aviat al logos, al mot, a la raó, al discurs, al llenguatge com a objecte filosòfic? | Aquest títol pot semblar d’entrada metafísic (fins i tot una mica esotèric). De quina veu estem parlant? La del passat o la del present? O seria més aviat l’oracle? És una veu sentida o dita? És la veu dels filòsofs morts, o la nostra veu quan ens formulem les preguntes filosòfiques? Per què la història de la filosofia ha ignorat, en general, el problema de la veu i s’ha dedicat més aviat al logos, al mot, a la raó, al discurs, al llenguatge com a objecte filosòfic? | ||
La veu és una categoria que rescata l’alè perdut d’una filosofia disciplinar, ofegada en sí mateixa. | La veu és una categoria que rescata l’alè perdut d’una filosofia disciplinar, ofegada en sí mateixa. | ||
Revisió de 18:36, 23 gen 2024
| Data | 2024/02/10 |
|---|---|
| Lloc | La Central Raval |
| Titol | L'OBLIT DE LA VEU EN FILOSOFIA |
| Ponent | Anna Pagès Santacana |
| Descripció | Neix a Barcelona el 25 de Juliol de 1965. Llicenciada en Filosofia i Lletres i Doctora per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va fer una tesi doctorat dirigida pel Dr. Octavi Fullat sobre educació i interpretació en l’obra de Hans-Georg Gadamer. Ha estat vinculada al projecte de la Universitat Ramon Llull des dels seus inicis l’any 1991, en concret a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport -Blanquerna. És membre del Grup de Recerca Pedagogia Social amb el suport de les tecnologies de l’Institut de Recerca en Educació de la Universitat Ramon Llull. El seu camp de recerca és la filosofia de l’educació: el problema de la transmissió i el saber, de la memòria i la història, de com reformular la filosofia des d’altres categories com la feminitat, la veu, el text. |
| Bibliografia | Al filo del pasado, Herder Editorial, 2006
Sobre el Olvido, Herder Editorial, 2012 Cenar con Diotima, Herder Editorial, 2018 A History of Western Philosophy of Education. The Contemporary Landscape , Bloomsbury Londres, 2021. Queda una voz. Del silencio a la palabra, Herder Editorial, 2022 |
L'oblit de la veu en filosofia. Aquest títol pot semblar d’entrada metafísic (fins i tot una mica esotèric). De quina veu estem parlant? La del passat o la del present? O seria més aviat l’oracle? És una veu sentida o dita? És la veu dels filòsofs morts, o la nostra veu quan ens formulem les preguntes filosòfiques? Per què la història de la filosofia ha ignorat, en general, el problema de la veu i s’ha dedicat més aviat al logos, al mot, a la raó, al discurs, al llenguatge com a objecte filosòfic? La veu és una categoria que rescata l’alè perdut d’una filosofia disciplinar, ofegada en sí mateixa. El nostre propòsit és aproximar-nos a aquesta qüestió a partir de tres exemples: 1. La veu de l’excepció, amb el personatge de Diotima en el diàleg de Plató El Convit. 2. La veu de l’articulació de les lletres: la lectura com a experiència d’interpretació. 3. La veu interior: l’estranya incidència del daimon de Sòcrates. Potser la polifonia de veus sigui també una manera de vivificar la filosofia?
