Mostra la font per a LA QUIMERA DE LA CREATIVIDAD

{{Acte
|Data=2021/05/15
|Lloc=Llibreria Byron
|Titol=LA QUIMERA DE LA CREATIVIDAD
|Ponent=Daniel Inglada Carratalà;,Manuel Villar Pujol; Oriol Leira Berenguer
|Descripcio presentacio=Daniel Inglada Carratalà és llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Combina la docència amb la participació en la vida social i política de la seva ciutat i la reflexió. En l’actualitat, el seu centre d’interès gira al voltant de la filosofia política, fonamentalment en la revisió a la que s’està sotmetent el concepte de democràcia.

Manuel Villar Pujol és llicenciat en Filosofia i professor de Filosofia. Dedicat a la docència en centres públics ha obtingut dos premis Arnau de Vilanova: “Valors, tecnologia i medi ambient” (2001) i “Deliberació i civisme” (2010). Ha escrit, a més, en revistes com Illacrua, Fent història i Filosofia, ara.

Oriol Leira Berenguer és llicenciat en filosofia per la Universitat de Barcelona. Ha combinat la docència, l’activisme social i la reflexió sociopolítica i filosòfica. Ha publicat a Mientrastanto, Ecología Política, Nous Horitzons, Illacrua, Anuario de la Fundación Betiko i forma part de l’equip coordinador de la secció de pensament del Festival d’Art Urbà i pensament Milestone Project.
|Bibliografia=Daniel Inglada Carratalà, Manuel Villar Pujol, Oriol Leira Berenguer, La quimera de la creatividad. La deriva ideològica de la neurociència, Icaria Editorial, Barcelona, 2019

Bibliografia complementària:

Hannah Arendt, Verdad y mentira en política, Página Indómita, Barcelona 2017

Markus Gabriel, Yo soy mi cerebro, Pasado&Presente, Barcelona 2016

Byung-Chul Han, La Sociedad del cansancio, Herder, Barcelona 2012

Nuval Yoah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat, Edicions 62, Barcelona 2014

Thomas Nagel, La mente y el cosmos, Biblioteca Nueva, Madrid 2014

Friedrich Nietzsche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, Editorial Diálogo, San Antonio de Benagéber, Valencia, 2000

Alberto Santamaría, En los límites de lo posible, Akal, Madrid 2018

Nassim Nicholas Taleb, El cisne negro, Paidós ibèrica, Barcelona 2011

Remedios Zafra, El entusiasmo, Anagrama, Barcelona 2017
}}
Des dels despatxos dels alts executius fins a la més decrèpita aula, taller o oficina no hi ha lloc on no ressoni el “mantra” de la creativitat. Se´ns aconsella ser atrevits,, a abandonar la nostra zona de confort. “¡Atreveix-te a crear!”, se’ns repeteix constantment.

Hannah Arendt considerava que els actes creatius eren l’únic indret on la llibertat podia ser demostrada. L’actual servitud voluntària neix d’una concessió: el poder ens encoratja perquè cadascú desenvolupi al màxim la seva autonomia i sigui amo de si mateix. Tanmateix, com diu Han, vivim en un món en què la mateixa llibertat és la font principal de la coacció. L’aparell productiu cultural explota sàviament aquest entusiasme: el preu dels creadors i creadores per publicar és treballar de franc. L’agermanament entre creativitat i llibertat queda reduït al binomi creativitat-precarietat. I la precarietat és un dels trets que defineixen el subjecte del rendiment, el subjecte que segons Byung-Chul Han domina aquesta època.

En el nostre món la suor, els cossos, la rutina i el cansament físic han estat deslocalitzats a empreses subcontractades del Tercer Món. Avui en dia és més valuós el disseny d’una sabatilla que la seva fabricació. Les idees esdevenen el lloc d’explotació i la font de la riquesa. La creativitat ha desplaçat la producció. La imaginació s’ha fet amb el poder, com demanaven els revoltats francesos del 68, o ¿el poder s’ha fet amb la imaginació?

El coneixement neurocientífic “permetrà desxifrar pensaments i alterar-los”. Podrem canviar l’activitat mental i el comportament. Si coneixem els mecanismes de la creativitat podem provocar-los mitjançant l’aplicació dels dispositius adequats. Es tracta d’alliberar el geni que tothom porta dins. Amb un ús indiscriminat de les neurotècniques el nostre cervell es pot convertir en una màquina hiperactiva al servei d’un mercat assedegat de novetats.

Creiem que el cervell per a ser creatiu no li cal cap dispositiu, estimulant químic, ni imperatiu creativista, al contrari, necessita del seu temps, de la pausa i fins i tot d’un punt d’avorriment i de rutina. No sabem si estareu d’acord, però aquestes qüestions són algunes de les que ens agradaria que converséssim.